42 ANYS, 42 KILÒMETRES

13 de març de 2016. Arriba el dia que m'estreno a casa en la cursa reina de l'asfalt, la Marató, la temuda distància de 42.195 km. Als 42 anys; un km per any de vida. I com en la meva vida, hi hauran kilòmetres de patiment, però molts més kilòmetres d'alegria. 

Arribo fins aquest dia amb por de decebre a la gent que m'ha ajudat a què això sigui possible: a la família, especialment el Jaume i el Jan, que han suportat estoicament els meus alts i baixos durant les 14 setmanes d'entrenament i han sacrificat part del seu temps perquè jo pogués dedicar el meu a entrenar; de decebre a la Montse, que si bé no podia acompanyar-me als entrenaments de la rutina que em va passar, estava en cadascun d'ells, moments en els quals en venien el cap tots els seus consells i vivències (temps he tingut de recordar i interioritzar en tantes hores ...), així com al Sito, qui amb la seva experiència m'ha aportat molt més que qualsevol Manual sobre el tema; de decebre a tots aquells amics i amigues que han confiat en què arribaria a la línia de meta; de decebre a les incombustibles Runnering Girls, de moltes de les quals, tot i anomenar-me immerescudament "teacher", he après moltíssimes coses al llarg dels quasi tres anys que he coincidit amb elles; i per últim, de decebrem a mi mateixa.

   

Arribo fins aquest dia contenta, si, contenta, perquè no obstant el resultat que obtingui, he après molt, surto a competir només amb mi i ser que he fet una bona feina. M'havien advertit que l'entrament de la marató és dur, i ho és, senyores i senyors, ho és..... Contenta perquè ser que durant la cursa no estaré sola, m'acompanyaran el Martín i el Manel, i en els últims kilòmetres el Sito, tots tres grans companys i millors persones, amb qui confio plenament, només m'haig de deixar portar; contenta perquè ser que en el km. 12 estaran la Montse i el Sito per donar-me ànims, i més endavant i en més d'una ocasió la família, i com no, les companyes de la família RunneringGirls. 

 

I comença la festa, perquè si, la Marató no és una cursa qualsevol, és una festa ... Emocionada amb la Montse Caballé i el Freddy Mercury de fons, agafada a la meva companya Victoria, que també s'ha embarcat en aquesta bogeria, desitjant-nos moltíssima sort i molta força. Amb sentiments contradictoris: vull complir l'objectiu que m'he proposat, arribar a meta en el tram 3,45 a 4 hores, però alhora vull intentar gaudir-la. 

I ho vaig aconseguir!! Acabar i gaudir-la!!

Durant els primers 28-29 kilòmetres m'ho vau posar molt fàcil nois.. vaig riure, vaig plorar, vaig abraçar, vaig gaudir de Barcelona.... Em vau cuidar (i molt!) i vau cuidar que el ritme no baixés. Però no hagués estat una marató si no hagués començat a patir, els pitjors de tots per mi, dels kilòmetres 35 al 40 .. quan comences a veure gent estirada o vomitant, o que ja han decidit caminar. Una part del cap et dius que caminis, que ja està fet, i una altra part et diu que no paris de corre, precisament per aquest mateix motiu. Els dos últims kilòmetres ja sabia que no pararia, arribaria fins el final. En silenci anava contant els segons, tot i que escoltava les veus del Sito i el Martin animant-me. No us contestava nois, perquè m'hagués posat a plorar.

I quan per fi arribo... la primera reacció no és plorar, com en pensava, és abraçar als amics que m'han ajudat a què hagi estat possible creuar la meta i dóna'ls-hi les gràcies. Sóc conscient que sense vosaltres no hagués estat possible. Alhora t'envaeixin un munt de sensacions i emocions; sensació d'alleugeriment per haver arribat i no haver de corre més aquest dia (no és broma...); l'emoció de ser maratoniana, SI! MARATONIANA!  (o com diu el meu fill, MARIAtoniana); i una sensació enorme de felicitat i tranquil·litat. En aquell moment desconec el temps que he fet, però no m'importa; i orgullosa, molt orgullosa de mi mateixa, ho he fet, i el més important, he arribat amb bones condicions, senyal que la feina feta no ha estat en va.  

GRÀCIES per confiar amb mi i fer-ho possible Montse, només vas córrer amb mi uns metres però vas estar-hi present les 3,48 hores que vaig trigar a arribar a meta. Al cap i al cor tatuats la teva frase: 30 km amb les cames, 10 amb el cap, 2 amb el cor i 195 metres amb llàgrimes als ulls. 

GRÀCIES per estar amb mi Martin i Manel durant aquesta llarga estona, no trobo suficients paraules d'agraïment, la vostra generositat no té preu (tot i que ho compensaré amb un soparet, –per a tu uns callos, Martin! Que menos!–). 

GRÀCIES per viure amb mi els últims kilòmetres Sito, sempre disposat a ajudar-nos a complir les nostres fites i, com va dir una companya, confiant en nosaltres més que nosaltres mateixes. 

Als meus només els hi puc dir que GRÀCIES per estar-hi, ara i sempre, sou molt grans! 

He aprés molt de tots vosaltres, i he après molt de mi mateixa. 

GRÀCIES A TOTS, PER FER-ME FELIÇ! 

REPETIM A NEW YORK? ;))

Marta Sentís - RunneringGirls